Li Lupo de Watho

DESDE ti horribil matine Nycteris nequande posset denove esser se self. Li subit lúmine hat esset presc li morte contra la: e nu ella jacet in li obscuritá con li memorie de un terrific acutitá – un alquicos quel ella apen audaciat rememorar, por que mem li sol pensation pri it ne mey picar la ultra to quo ella posset suportar. Ma to ci esset nullcos in comparation al dolore causat in ella per li rememoration del ruditá del splendent creatura quem ella hat cuidat durant que il timet; nam in li moment que li sufrentie de il hat transeat a la, e il trovat se líber, li unesim usada de su retornant fortie esset in despecter la! Ella astonat e astonat; it esset omnicos ultra su propri comprension.

Pos ne long, Watho complotat mal contra la. Li sorciera esset quam un malad infant quel trovat su ludette genant: ella vell lacerar la in pezzes e vider ca it creat amusament. Ella vell plazzar la in li sole e vider la morir, quam un meduse del salat ocean jettat contra un calid rocca. It vell esser un spectacul por aleviar su lupal dolore. Talmen, un die un poc avan midí, durant que Nycteris dormit max profundmen, ella fat portar un obscurijat portuore til li porta, in quel ella fat du ex su mannes portar la til li planura in alt. Ta ili extirat la, mettet la sur li grámine, e forlassat la.

Watho regardat li tot spectacul de su alt turre, tra su telescope; e apen hat ili forlassat Nycteris que ella videt la seder se ad supra, e in li sam moment jettar se infra denove con su facie vers li terre.

"Ella va prender un colpe de sole", dit Watho, "e talmen prender su fine."

Pos ne long, tormentat per un mosca, un buffle con un grandissim bosse e vellut crine venit galoppante, rectmen vers u ella jacet. Vidente li cose sur li herbe it spasmat un poc, deviat se quelc metres, haltat, e venit lentmen con un maliciosi aspecte. Nycteris jacet tre calm, mem ne vidente li animale.

"Nu ella va esser huf-frappat til li morte!" dit Watho. "Talmen acte ti creaturas."

Quande li buffle atinget la, it flarat la in omniloc e forlassat la; poy retornat e flarat denove: poy it forcurret quam si un demon hat prendet it per li caude.

In sequent venit un gnu, un mem plu dangerosi animale, quel fat circa lu sam; poy un magri svin savagi. Ma null creatura nocet la, e Watho trovat se incolerat contra li tot cose.

Finalmen, in li ombre de su capillatura, li blu ocules de Nycteris hat recuperat un poc, e li prim cose quel ili videt esset un consolation. Yo ha ja racontat pri qualmen ella conosset li nocte-margaritas, chascun un acutmen puntat conette con un rubi extremitá; e unvez ella hat separat li radies de un ex ili, con fingres trement, nam ella timet esser extremmen ínpolit, e forsan nocent it; ma ella ya volet, ella dit a se self, vider li secrete quel it tam cautmen celat; e ella trovat su aurin cordie. Ma nu, just avan su ocules, in li vele de su capilles, in li dulci crepuscul quel nigritá fat que ella posset vider it perfectmen, stat un margarita con su rubi punta apertet largmen in un anelle carmin, monstrante su aurin cordie sur un platil argentin. Ella in prim ne reconosset it quam un cone hant avigilat se, ma un poc atention revelat li veritá a ella. Alor quo vell har posset esser tam cruel al charmant creaturette, fortiante it aperter se talmen e expander su nud cordie vers li terribil lampe mortal? Quicunc hat fat it, it deve esser ti quel hat jettat la ta por esser brulat til li morte in su foy. Ma ella havet su capilles, e posset pender su cap, talmen fante un micri dulci loc noctal in li circumité! Ella probat far inclinar li margarita infra por evitar li sole, e far su petales pender just quam su capilles, ma ne posset. Vé! it ja esset brulat e mort! Ella ne savet que it ne posset ceder a su mild fortie pro que it esset trincant li vive, con li tot zel del vive, de to quel ella nominat li lampe mortal. Oh, quam li lampe brulat la!

Ma ella continuat pensar – ne savente qualmen; e strax comensat reflecter que, pro que it ne trovat se un tegment in li chambre except ti in quel rulat li grand foy, li micri Rubi-punta devet har videt li lampe mill vezes, e devet conosser it bonissim! e it ne hat mortat it! No, pensante plu, ella comensat questionar esque ti, in quel ella nu videt it, ne vell esser su plu perfect condition. Nam nu ne solmen li tot semblat perfect, quam it ya semblat anc antey, ma chascun parte monstrat anc su propri perfection, li perfection de quel fat it capabil combinar con li reste in un mem plu alt perfection del tot. Li flore self esset un lampe! Li aurin cordie esset li luce, e li argentin borde esset li alabastri globe, habilmen ruptet, e largmen expandet por lassar exear li glorie. Yes: li radiant forme clarmen esset su perfection! Talmen, si it esset li lampe quel hat apertet it in ti forme, li lampe ne posset esser ínamical vers it, ma devet esser del sam tipe, vidente que it perfectionat it! E denove, ella pensante pri it, clarmen existet un ne micri similitá inter les. Alor si li flor esset li micri grandnepote del lampe e amat it sempre? E si li lampe ne intentet nocer la, ma ne posset impedir se? Vidente li rubi puntas it semblat que ili un vez o un altri hat esset nocet: si li lampe esset fant to quel it posset por auxiliar la – apertent la in un o un altri maniere quam it fat li flore? Ella vell tolerar it con patientie, e vider. Ma tam índelicat li colore del herbe! Ma forsan, su ocules ne essente fat por li luminosi lampe, ella ne videt les tal qual ili esset in veritá! Tande ella rememorat quam diferent esset li ocules del creatura quel ne esset un puella e qui timet li obscuritá! Ah, si solmen li obscuritá vell venir denove, tot brasses, amabil e leni omniloc circum ella! Ella vell atender e atender, e tolerar, e esser patient.

Ella jacet tam ínmobil que Watho ne dubitat que ella hat evanescet. Ella esset sat cert que ella vell esser mort ante que li nocte vell venir por restorar la.